Durant aquesta pandèmia del COVID com a Psicòlegs hem acompanyat molts processos de teràpia de persones que han patit la pèrdua d’un ésser estimat.
Tots parlem de la nova realitat, de com ha canviat el nostre món a causa de la pandèmia del COVID-19. La situació actual ens ha fet experimentar el món de forma diferent, ha canviat la nostra forma d’estar al món, la nostra forma de relacionar-nos, tenint conseqüències impensades abans d’aquesta pandèmia. Han canviat els nostres costums, hàbits, formes de pensar, relacionar-nos i ens hem vist obligats a trobar estratègies per adaptar-nos. Hi ha hagut canvis en la nostra manera de viure i de morir i d’acomiadar als nostres morts.
En aquest any han mort i moriran moltes persones per causa del COVID i també altres per causes naturals. La dimensió social dels nostres comiats s’ha vist eliminada de forma justificada per evitar mals majors i això ha afectat la forma en la qual elaborem els nostres dols.
Viure una pèrdua és difícil i dolorós. I encara més quan no ens hem pogut acomiadar, no hem pogut enterrar els nostres éssers estimats que han mort i és molt difícil per a la ment tancar el que queda inconclús en l’experiència. El dol es pot transformar en un pensament obsessiu, en un xoc o en un trauma.
Si estàs llegint aquestes línies, el primer que volem dir-te és que sentim molt la teva pèrdua. Els dols necessiten estar acompanyats d’abraçades, de mirades, de comprensió i de respectuosos silencis per no sentir-nos sols en el dolor. El dolor de la pèrdua necessita ser sostingut i acompanyat perquè el procés de dol segueixi el camí de l’expressió natural.
Durant el procés de teràpia la persona que ha patit una pèrdua necessitarà fer el camí d’adonar-se del que li està passant, de les seves vivències emocionals, del seu dolor i poder arribar a acceptar la seva pèrdua. Es poden experimentar una gran varietat d’emocions, tristesa, ràbia, culpa, impotència, fins i tot sentir un això no va amb tu, que no està passant, generant un estat de confusió i incredulitat. Algunes persones es poden sentir esgotades físicament i psicològicament. Pot ser que apareguin moltes preguntes i suposicions sobre el que ha passat.
Per què ha aparegut aquest virus? Es podria haver evitat amb mesures més dràstiques? I si l’hagués portat a casa aquests dies? Haurà patit? S’haurà sentit sol? S’haurà sentit abandonat?
És normal que apareguin totes aquestes preguntes i moltes més i són part del procés de dol.
En moments de dol és important deixar-nos sentir el que sentim, deixar que el nostre cos expressi el mal de la manera que ho necessitem tant nosaltres com els nostres éssers estimats. És important evitar dir: Sigues fort! Anima’t, fes-ho pels teus fills, Distreure’t t’anirà bé. No ploris més que t’estàs torturant. És llei de vida, ha estat voluntat de Déu. Aquests missatges invaliden el mal de l’altre, i ha de ser comprensible que és molt dolorós sostenir el dolor de la pèrdua.
Podem dir alguna cosa del tipus: M’agradaria molt poder dir alguna cosa que alleugi el teu dolor, però no trobo les paraules. Vull que sàpigues que sóc aquí i que penso molt en tu.
Com expliquem les pèrdues als nens?
La persona més propera serà la més apropiada en explicar-li als nens obertament el que ha succeït. No fer servir eufemismes, (s’ha anat, està adormit) dir-lis de que ha mort i que no el podrem tornar a veure. Estar pendent de la seva reacció emocional, acollir-la i validar-la.
Explicar-lis que el familiar es va posar molt molt molt malalt, greu, perquè quan algú es posi malalt no creguin que es morirà.
No amagar els nostres sentiments en la seva presència i respondre les seves preguntes de forma senzilla i adaptada a la seva edat. Podeu plorar junts perquè sàpiga que quan mor un ésser estimat el normal és estar trist i es necessita plorar com a forma per desfogar-se, però anar amb compte de no enfonsar-nos i seguir sostenint-los.
Els nens no necessiten ser rescatats ni exclosos de la realitat que viuen, sinó més aviat necessiten ser inclosos, escoltats, validats, cuidats i acompanyats. D’aquesta manera els ajudem a sostenir i superar situacions difícils en la seva vida. “No hi ha entorn pitjor que aquell que no acompanya i incapacita”.
Sovint els nens poden creure que són culpables del que va passar, de part o de tot el que ha passat. Poden pensar que alguna cosa que han dit o han pensat podria haver causat la mort de l’ésser estimat. És important deixar expressar i que ens expliquin el per què creuen que són responsables del que ha passat, d’aquesta manera poden expressar el sentiment de culpa, poden expressar la seva fantasia, la seva preocupació real i els podem ajudar a entendre i acceptar la realitat.
Els nens davant d’aquestes pèrdues poden patir i poden tornar a fer coses que ja no fan en el seu desenvolupament com fer-se pipí o caca a sobre, necessitar dormir amb la llum encesa, xuclar-se el dit, tornar a gatejar etc… i necessiten el nostre suport i cura com a pares i adults.
En conclusió, el camí del dol implica acceptar la realitat de la pèrdua, elaborar el sofriment, adaptar-se a un món en el qual el difunt ja no hi és, reubicar emocionalment a la persona morta i reconstruir la línia del temps (passat, present, futur en la seva vida quotidiana).
