La teràpia orientada a la criança i la teràpia familiar impliquen crear un canal d’expressió emocional per al nen i un canal de comunicació entre el nen i els seus pares. Aquest canal de comunicació està guiat pel psicòleg i el psicoterapeuta. El psicòleg es posa a l’escolta de l’infant perquè pugui elaborar les seves emocions, el malestar emocional i relacional i el seu rol en el sistema familiar. En aquest malestar es troben les causes de la demanda i dels problemes de conducta.
La relació mare fill/a i la relació pare – fill/a és una de les relacions més complexes que nosaltres els éssers humans experimentem. Sentir que els nostres fills ens pertanyen perquè els hem parit és una de les trampes culturals de les nostres societat modernes. En realitat els nostres fills són propietat d’ells mateixos i el que necessiten és que nosaltres estiguem a l’escolta d’ells, acompanyar-los i cuidar-los. Necessiten la nostra mirada amorosa per poder créixer.
Escoltar és el que el psicòleg necessita saber fer. Escoltar sense pretendre educar-los, sense pretendre deixar la nostra empremta en ells, si no estimar en ells a la generació nova de la qual són portadors. No tenim res a imposar als nens. Crec que hi ha una sola manera d’ajudar-los, sent autèntics nosaltres mateixos. Que no sabem per a ells, sinó que seran ells els que hauran d’aprendre a saber. Que nosaltres no fabriquem el seu futur si no que el crearan ells; atorgant-los l’oportunitat de prendre a càrrec el seu destí exactament com ells vulguin.
En la teràpia orientada a la criança, la família es concep com un tot, com un sistema que funciona en conjunt, on cada un dels membres té el seu propi paper dins d’aquest sistema únic i irrepetible. Per això la teràpia ha de ser un canal de comunicació entre els membres d’aquest sistema i en cap cas el psicòleg no pot substituir cap de les figures parentals. Part dels procés terapèutics de criança impliquen ajudar a prendre consciència als pares sobre les dinàmiques familiars, la funció que pot tenir en el sistema familiar el malestar. Ajudar a prendre consciència als pares no és culpabilitzar. Si no tot el contrari, el sofriment de la mare i el pare necessita ser elaborat i expressat en un entorn d’acompanyament terapèutic perquè tothom pugui fer el pas cap al benestar.
Moltes vegades nosaltres els pares i mares podem viure el malestar o la frustració dels nostres fills amb molt malestar i podem fantasiejar amb llevar-los tot el malestar inherent a la vida perquè siguin éssers sempre feliços. Una reflexió important per a cada mare i pare és que no els podem donar als nostres fills tot el que volen, però sí que és important donar-los el que necessiten. I aquesta reflexió ens submergeix en la lluita que hi pot haver en nosaltres entre el IDEAL i el REAL. Entre la maternitat i paternitat real versus l’ideal. Fent d’això un camí d’aprenentatge i acceptació.
En el nostre gabinet de psicòlegs de Sant Cugat veiem que quan els nens se senten compresos i guiats amb seguretat a través dels alts i baixos de la infància desenvolupen un sentit de seguretat i confiança en si mateixos que li permet fer front amb èxit a tot el que els ofereixi la vida. Així mateix el símptoma disminueix i l’equilibri en el sistema familiar es reinstal·la.
Els nens han de saber en el més profund del seu ésser que és estimat incondicionalment pels seus pares, en tot moment i malgrat tot, i que encara que s’equivoqui segueixen sent estimats pels seus família.
Els nostres fills necessiten diversos permisos per a sentir-se bé. Necessiten sentir que pertanyen a la família, que té el seu lloc i paper en la família i que poden ser ells mateixos. Que poden tenir les seves pròpies necessitats, els seus propis gustos, els seus propis ritmes. Què poden aprendre i que es poden equivocar i no passa res. Necessitaran també sentir-se importants i sentir que el que expressen és prou important per a ser escoltats i deixar-los parlar. Així que és important que els nens/es puguin parlar però el més important és que nosaltres com a mares i pares puguem escoltar, així sabrem el que realment necessiten. Els nens sempre expressen clarament les seves necessitats.
Altres coses important a tenir en compte de les necessitats dels nostres fills és no deixar-los sols si es fan mal o tenen por. Poder escoltar les seves pors, validar-los i acompanyar-los. Necessiten aquest context d’amor i protecció i necessiten que ens deixem impactar per les seves vivències, de la manera que per a ells és important en el seu mini món. Tenir iniciativa és una altra de les necessitats que els nostres fills experimenten, iniciar en els moments en els quals ells no poden elaborar el que necessiten o senten. I deixar-lis clar el nostre amor i passar temps amb ells. No ens hem d’oblidar que jugant és com creixen els nostres nens i nenes.
Els nostres nens/es necessiten que assumim el nostre paper de pares, que els puguem contenir, deixant-los ser ells mateixos i posar límits clars. Crec que és important ensenyar-los que es puguin defensar i que tenen dret a defensar-se i acceptar totes les emocions.
En la nostra opinió no hi ha models perfectes de criança. Ni cal seguir cap moda de criança. Cada pare i mare criarà els seus fills i filles amb qui és ell o ella com a persona, amb les seves virtuts i amb les seves limitacions i els nostres fills aprendran coses valuosa de nosaltres. Moltes vegades les mares i pares pregunten “Què faig? El deixo plorar o no?” La resposta és com cada un senti i tingui sentit per a ell o ella en aquest moment. Podem seguir patrons una o dues hora del dia però la criança és 24 hores 7 dies a la setmana, així que millor serà ser autèntics amb els nostres fills i estimar-los incondicionalment. Ensenyar-lis les nostres veritats, ensenyar qui som. Ser fidels i honestos amb nosaltres mateixos i amb ells. Mireu als ulls als vostres fills i deixeu que us mirin, perquè estem bé tal com som cada un de nosaltres i cada un d’ells i així els deixarem triar i fabricar ells mateixos la seva pròpia vida i trobar els seus propis camins.
