En les primeres sessions de teràpia ens trobem que moltes persones vénen a la nostra consulta de psicòlegs a Sant Cugat amb l’objectiu de millorar la seva autoestima i les seves inseguretats. A l’hora d’explorar amb els nostres clients aquesta manca d’autoestima i aquestes inseguretats ens adonem que estan sempre relacionats amb la mirada dels altres. Com em perceben, com m’adapto i sobre-adapto, com deixo de fer el que vull o de ser jo mateix i com m’avergonyeix la mirada dels altres.
Manca d’autoestima
La manca d’autoestima està moltes vegades relacionada amb la vergonya i amb percebre als altres com a éssers superiors, que em volen humiliar o danyar. La vergonya és la sensació de no ser digne d’estar en relació amb l’altre o de merèixer amor i es viu acompanyada d’una gran paradoxa; necessito estar lluny perquè si no em fa por i alhora anhel la relació i la intimitat amb els altres.
La vergonya és un procés d’autoprotecció utilitzat per deixar de sentir les emocions i sentiments que apareixen quan ens sentim criticats o infravalorats per les persones més significatives per a nosaltres. Les critiques repetides o exigències minven el concepte de nosaltres mateixos, minven la nostra autoimatge i la nostra autoestima.
La autocritica degradant
Molts clients identifiquen la vergonya amb la seva baixa autoestima i s’adonen que les seves inseguretats vénen acompanyades d’una autocrítica degradant. Una critica que molt en el fons sembla que ressona una frase del tipus: “alguna cosa està malament en mi”.
Com vam arribar a aquestes conclusions sobre nosaltres mateixos? Pot ser per diverses raons: per missatges psicològics que ens transmetin això: a tu qué et passa?, on el missatge implícit és “no estaries fent el que fas si fossis normal”.
També per rebre demandes impossibles amb freqüència. Quan els nens s’enfronten a tasques impossibles sovint conclouen “alguna cosa està malament en mi”. És impossible que un nen impedeixi a un pare que s’emborratxi o és impossible que un nen curi la depressió de la mare per molt que ho desitgi. Per poder mantenir la imatge intacta de la persona que ha d’oferir suport i cura mimvem la nostra imatge fantasiejant que és per nosaltres que les figures significatives per a nosaltres no estan bé.
Hi ha autors que parlen de la “vergonya blanca” com una vergonya que troba expressió en la pal·lidesa i també parlem de “la vergonya vermella” que està relacionada amb una força impetuosa de desaparèixer de la vista de les altres persones. La vergonya és una experiència dolorosa d’experimentar, perquè està acompanyada de la vergonya d’estar avergonyit/da i de vegades aquest afecte es va transformar en una altra emoció com la ràbia, el menyspreu, la depressió o la negació.
Entenent que la vergonya té la funció de protegir-nos també entenem que aquesta vergonya potencia el mal de qualsevol critica actual. Ens és impossible poder acceptar les nostres limitacions perquè no les han acceptat i no mostrem la nostra vulnerabilitat.
Les autocrítiques fan que el cos es converteixi en la justificació de la vergonya: el més mínim defecte o almenys qualsevol característica considerada com a tal pot convertir-se en el suport d’aquest afecte. Veure’s massa gros o prim, ser ros o pèl-roig o moltíssims altres exemples, fins a un gra a la cara d’un adolescent pot fer que es tanqui a la seva habitació fins que aquest desapareix.
La vergonya està relacionada amb la soledat perquè la persona pensa que és “el seu problema” “el seu assumpte” seu i només seu. El treball en teràpia serà poder travessar el camí juntament amb el psicòleg, on puguem exposar les nostres fragilitats, les nostres vulnerabilitats, els nostres desitjos i els nostres apetits tal com són i acceptant-nos a nosaltres mateixos plenament.
El concepte d’autoestima és un terme molt ampli on una part d’aquest està relacionat amb la vergonya i amb la mirada de l’altre. L’objectiu de la teràpia és poder arribar a estar bé en les nostres propies sabates sent qui som, lliures, sense necessitat d’exigir-nos a ser una versió 2.0 de nosaltres mateixos per valorar-nos.
Acabem amb una frase d’Herman (1943): “el foc que crema als ulls de l’altre em torna vermelles les galtes de vergonya.”
Bibliografia:
- Erskine – Patrons relacionals
- Gianni Francesetti y co. – Teràpia Gestalt en la pràctica clínica.
